La clàusula rebus sic stantibus es refereix a la forma de poder reestablir l’equilibri en les prestacions que es perd quan, arran de circumtàncies inesperades i sobrevingudes, resulta impossible el compliment de les obligacions a una de les parts contractants.
Si bé aquesta clàusula no disposa d’una regulació en la nostra legislació, la jurisprudència l’ha aplicat en les seves resolucions sempre que ho ha cregut necessari en temps de crisis.
Aquesta clàusula es pot aplicar a varis tipus de contractes, com els de tracte successiu, els de tracte únic amb una prestació ajornada en el temps o en els preparatoris o precontractes. És una clàusula correctora i adaptativa dels contractes.
Si bé aquesta clàusula és de l’època del Dret Romà, a dia d’avui és de rigorosa actualitat en els contractes d’arrendament de locals de negoci, atès que amb la COVID19, molts dels arrendataris no han pogut desenvolupar la seva activitat habitual, se n’han resentit els seus ingressos i de retruc les seves obligacions arrendatícies,
veient amb impotència que no podien assumir el pagament de la renda del local on desenvolupaven l’activitat empresarial.
Donat que no hi ha un procediment regulat en el Codi Civil, l’arrendatari que es trobi en aquesta situació, haurà de comunicar a la part arrendadora que vol que li sigui d’aplicació aquesta clàusula, proposant que el contracte s’adapti a les noves circumstàncies mentre aquestes persisteixin. En cas que l’arrendador s’hi negui, sempre podrà recórrer als Jutjats i Tribunals per veure satisfet el deu dret si ha pogut provar que les circumstàncies que es van tenir en compte a l’hora de contractar han variat substancialment en relació amb les circumtàncies actuals que li impedeixen el compliment de les seves obligacions en els termes pactats.